2015·03·16 - Experiència socio-fotoperiodística

contactar

mirada socio-fotoperiodística i irónica:
visita del rei Felip VIè a Tarragona

el gràfic

Anar al reportatge gràfic sencer amb enllaços cap al motiu d'aquesta visita.

Dilluns 16 de mars al matí, als voltants de les 10:00

1- A casa

Encara és aviat. El telèfon i les seues alarmes m'avisen que disposo d'una hora. M'he de vestir, és a dir començar a fer la tria: "aquesta samarreta no me la puc posar, ni aquesta, ni aquesta altra...". El motiu és que vaig a fer fotos, fotos a un esdeveniment institucional i pensant en com de nerviosos que estaran avui, prefereixo no apostar pel sentit de l'humor o la llibertat d'expressió. Aleshores aparto sistemàticament una rere l'altre les samarretes netes apilades dins de l'armari.

· "Només ens queda la lluita"... descartada;

· ''lo riu és vida" (lo nus) descartada;

· ''organització diada 11S": descartada;

· "marea groga - SOS educació": descartada;

· ''No cementiri nuclear a Ascó": descartada;

· "Nuclears, no gràcies" descartada...

Tinc una del Delta amb un bec d'alena dibuixat, però s'està eixugant a la terrassa. Al final opto per una samarreta del festival d'escalada de Margalef: "faig país i faig apologia de l'esport" -encara que dubto que l'escalada entri dins la categoria de 'esports' del panteó olímpic (va ser el tema de la tesina doctoral, o com una activitat física com l'escalada lliure difícilment podia entrar dins l'estadi dels déus de l'Olimp, o com per fer-ho s'havia de 'rentar' de totes les seues facetes essencials).

Pantalons: només en tinc un parell: toca el d'escalada, l'altre, potser un xic més elegant (però desgastat), està penjat al costat de la samarreta del Delta.

Sé, per experiència i intuïció, que molta gent anirà de negre o de fosc, jo ni puc, ni vull.

Controlo la motxilla (és taronja, ben visible): dos cossos de càmera, cadascú amb un seu objectiu, gran angular i tele, les bateries de recanvi -no vaya a ser...-, ventolín i la mascareta. Ah! el DNI i el NIE (aquell dinA4 que no té valor de res però si no l'agafo segur que el trobaré a faltar), la targeta de premsa catalana i la internacional (per si un cas).

Solucionat el tema vestimenta, surto de casa com si anés a fer moixonets o una excursió pel Priorat. Porto aigua, mai se sap. (oblidava precisar: les sabates són botes de trekking grogues)

2- Al Teatre de Tarragona.

21- La espera

Cada xamfrà està ocupat per un parell d'antiavalots. Visibles estris de violència per garantir la pau, segons un axioma que no arribo a entendre. En els carrers, furgonetes blaves fosques dels mossos, ben alineades. En apropar-me a la Rambla Nova, veig una persona que controla els cistells de brossa. Em recorda París el 1996, a l'època dels atemptats, on les xancletes dels turistes flirtejaven amb els kalashnikovs dels militars i policies.

Per sort, de seguida em trobo amb companys de feina, polis coneguts, convidats coneguts: Tarragona és un poble gran, però poble a la fi.

Agafo l'acreditació. Em coneixen, no cal treure el dni (i menys encara el nie). Deixo la parafernàlia als rajos 'X', passo per la porta detectora, em poso la mascareta. Molts vestits elegants i foscos, pocs o cap color clar. Fa molta calor, i al final sóc l'única en dur roba 'petant'. Per sort arriba un fotògraf visiblement estranger que porta una parca roja: em sento menys sola.

Miro, observo la massa compacta de càmeres de vídeo i fotogràfiques: quantes òptiques en un espai tan reduït! Fa molta calor i no hi ha senyal que envïin una mica d'aire fresc. Algun periodista diu que els serveis de seguretat posen no sé quins productes a l'aire per atordir la gent. Estem d'humor receptiu per les llegendes urbanes. Esperem, xerrem -Tarragona segueix sent aquest poble bonic on tothom es coneix. Al cap d'una mitja horeta algú diu amb l'emoció del que anuncia una gran notícia: "ha aterrat a Reus!". No cal precisar de qui estem parlant. Mirem els rellotges: d'aquí a uns trenta minuts podrem fer LA foto i passar al següent moment.

Càmeres, objectius... espera

Comencen a treure els detectors de metal; els convidats són tots dins, l'aspectativa creix.

Quina ximpleria pensar que un rei ha de passar per aquestes coses! Decentment no podem imaginar que, en un acte com el d'avui, vulgui cometre un acte suïcidi multitudinari.

22- La foto de família

Pels miralls veiem el moviment dels fotògrafs oficials. Un cotxe fosc i llarg s'atura. En surt un xofer (militar). Entra el coronao, saluda la delegació que l'espera i es dirigeix cap al lloc de la foto. Cadascú té el seu lloc senyalitzat al terra amb una etiqueta que porta el seu nom.

Estic pràcticament asseguda per terra: sóc baixeta i tinc lo terra més a prop: és més fàcil tirar pel baix que no pas intentar competir per un espai buit on passar l'objectiu en mig d'aquests fotògrafs alts 1m90. Vol dir que els fotografiats sembraran més alts, més grans. Tant se val. Serà la meua visió d'aquest esdeveniment "arran de terra".

El que identifico com el cap de la seguretat ens fa saber, en to dur que només acceptaria un 'senyor, sí, senyor!' com a possible resposta, que després de la foto de família hem de marxar pitant del lloc, que si ens deixem alguna cosa (motxilla, o roba que sigui), ells no se'n faran carreg.

Les ràfegues de clics fotogràfics emulen el començament d'una hipotètica simfonia del món visual i mediàtic. Tots ens concentrem per obtenir una bona foto de família. En mig de tants clics, se sent algun tímid i ràpid 'perdó'. Un objectiu que xoca contra un cos humà.

Uns quants últims clics més, quasi desesperats, i arriba el moment de marxar ("senyor, sí senyor!"). Tots esperem tenir la foto (sense saber si hem arribat a fer LA foto majúscula. Com sempre, prefereixo deixar-ho pel vespre). Espero haver copsat l'absurditat de 13 persones posant (12 homes i una sola 'dona': pregunta inevitable 'on són les dones?') i, a pocs metros, més de 50 gràfics reflectits als miralls del hall del Teatre.

foto de família i massa compacta de

la premsa gràfica 'en pos de LA foto'

Pugem, diligents com un ramat d'ovelles, escales amunt per arribar a la sala del Teatre. Uns quants aprofiten per controlar les fotos. Jo em centro en respirar, recollir forces per les escales i controlar si em puc treure la mascareta uns instants.

Dins, a mitja sala, una filera de càmeres de televisió, amb els seus trípodes gegants. Arriben les personalitats, més ràfegues fotogràfiques i centelleigs estroboscòpics dels flaixos... la llum de la sala s'afluixa: comença l'acte, comencen els discursos i els vídeos (com sempre amb el so tan fort que m'he de tapar les orelles)...

Parla l'alcalde de tgn -prou bé-, seguit pel president del comitè internacional dels jocs del mediterrani; parla en francès: prou bé. Continuen el president del comitè olímpic espanyol, trist, seguit del ministre de sanitat, molt trist, el conseller de la presidència de gencat, mateix nivell, i finalment "el coronao", que torna a elevar el nivell, amb el detall notable de pronunciar la meitat del discurs en català.

Així i tot, prefereixo no entrar en detalls.

Només escolto d'una orella: necessito descansar una miqueta.

23 - Teatre / Tàrraco Arena Plaça (Tap)

És l'hora de sortir -al son d'un silenciós i unànime "senyor, sí senyor!"- per agafar els busos que ens portaran al Tap.

Fora desenes i desenes de persones 'aparcades' darrere unes tanques controlades per policies de tota mena. El que sí no esperàvem era sentir un grupet de gent que cridés, -com si d'una popstar es tractés- 'Fe-li-pe!, Fe-li-pe!, Fe-li-pe!', mostrant la portada del diari d'avui on surt un retrat ben gran del "coronao". Els gràfics, sens pensar-mos-ho dues vegades, en lloc de dirigir-mos als busos, comencem a fotografiar/filmar aquest espectable inèdit (molta gent gran, amb les dones tot just sortides de les perruqueries).

Ens torna el somriure.

Desenes de persones -amb protecció oficial-

esperen la sortida del monarca.

Durant el curt viatge algun company deixa sentir un 'Felipe!, Felipe!, Felipe!' i, de cop, el bon humor esborra el cansament.

Finalment arribem al Tap. Allà, repetim la situació de gent aglomerada darrere les tanques controlades per policies de tota mena. Ens fan entrar amb una mica de presses, i comença la segona espera.

3- Al Tàrraco Arena Plaça (Tap)

L'arena està coberta amb moqueta (al·lergitzant). Un cordell d'aquests d'aeroport delimita la zona premsa del camí reial.

Separació Premsa/no Premsa o Premsa/camí reial

Les grades estan buides. M'agrada més aquest lloc quan s'omple de castells, colors, gralles i vida.

Ens diuen que entraran per "allà", pujaran al segon pis, faran un recorregut per dalt, baixaran, passaran per aquí davant i 'san se acabó el paseíto del rey".

Les televisions aprofiten per preparar directes, d'altres per enviar les primeres fotos. Per sort aquí dins fa més fresquet.

La comitiva arriba (sentim els crits de fora 'Felipe, Felipe, Felipe!' i 'guapo!'...), s'enfila escales amunt, fa el recorregut previst, s'atura, uns d'ells fa discursos explicatius amb força gestos explícits. Pels altaveus flueix una música de creuer. Fan una demostració de com s'obre el sostre, i sense voler alliberen uns quants coloms que s'havien quedat atrapats dins.

No ho puc evitar, l'absència de dones continua enfastidint-me molt.

On són les dones?

Tornen a desaparèixer, baixen les escales i en breus moments agafaran el camí reial. Ens preparem, orienten els objectius cap al fosc, però abans de creuar el centre de l'arena, part de la comitiva es desvia i entra en una saleta. Penso molt prosaicament: "és humà i ha d'anar al lavabo", però uns companys m'expliquen que allà hi ha una capella.

Tot està en ordre, déu, el rei...

desviació divina

Passen, saluden, somriuen, i penso en la salvació propera quan em podré treure la mascareta i respirar aire fresc.

Passen, saluden, somriuen.

Deixo els companys agafar l'autobús que els portarà al punt de partida, i em dirigeixo a casa d'uns amics per beure un glopet de vi negre, acariciar els meus ídols felins i tornar a la pau de la normalitat que és meua...

Una normalitat decisivament sense déus ni reis... ni pàtria.

Genoveva Seydoux, el gràfic de tgn, 2015.03.16

home GSF

fb el_gràfic

twitter: @genofoto

descarregar article en PDF

Totes les fotos són © Genoveva Seydoux + info ACÍ